L'odissea del visat espanyol a Colòmbia

Els colombians i les colombianes deixen de viatjar a Espanya per les dificultats per a obtenir l'autorització.

Corria l'any 2001 quan García Márquez va pronunciar aquella frase: "Mai vaig necessitar permís per a anar a la casa de la meva mare".

Espanya, atenint-se als dictàmens de la UE, exigia un visat a tot colombià que volgués entrar en el país. El terror europeu que la "mare pàtria" es convertís en la porta d'entrada dels narcos, els seus carregaments de pols blanca i les seves sicaris, va conduir a prendre una mesura dràstica. El Govern espanyol, davant la polèmica i les queixes de notables personalitats colombianes i espanyoles, va assegurar que es faria amb el menor trastorn possible.

Set anys després, quan els colombians parlen de la "reconquesta espanyola" per l'assentament d'importants empreses del nostre país a Colòmbia, la forma de tractar-los dista bastant de ser amable, i troben enormes traves per a trepitjar sòl espanyol. La polèmica s'ha deslligat a Colòmbia, on el periòdic El Tiempo, el de major tiratge en el país, escriu furibunds editorials amb títols : Kafka es fa espanyol. I és que hi ha casos que freguen el surrealisme.

En el saló de la casa de Gloria Jaramillo, empresària colombiana de Medellín, hi ha una foto seva donant-li la mà al rei Juan Carlos. Era en l'acte fundacional de la Federació d'Antics Alumnes del INAP (Institut Nacional d'Administració Pública a Espanya), en 1984.

Ella, al costat del seu marit, doctor per la Universitat Complutense de Madrid (UCM), havien estudiat a Espanya i després van muntar la seva vida a Colòmbia. Avui les seves dues filles, Mónica i Viviana Barrera, es troben a Madrid al costat de Nacho Penagos, el marit de la primera, per a començar els seus cursos de postgrau de dos anys en la UCM.

Però van arribar gairebé de miracle.

Mónica, de 27 anys, és una reconeguda advocada. Viviana, de 24, és economista i treballava per al Govern colombià. Nacho, de 35 anys, és periodista a més de professor universitari i empresari. Els tres tenen una posició més que acomodada a Colòmbia, amb sous d'uns 4.000 euros mensuals. Però fa un any es van plantejar venir a estudiar a Espanya. I la seva vida va quedar penjant d'un fil: el visat.

"Per a començar, tot cal sol·licitar-lo per Internet. La cita, l'imprès, etcètera. El consulat espanyol en Bogotá és com un búnker en el qual mai parles amb un funcionari espanyol. Els únics contactes amb humans es limiten als guàrdies de seguretat de la porta que, per descomptat, són colombians i incapaços de respondre a no-res. Franquejar aquest primer filtre, implica acudir amb tots els papers i les seves corresponents còpies compulsades (a 10 euros cadascuna). La tirallonga de requisits és interminable: passaport, fotografies, certificat de penals, segur mèdic (el cost del qual són 500 euros i la vigència dels quals no supera el mes, pel que et pot caducar en el procés), demostrar que tens mitjans econòmics, acreditar l'allotjament, el títol d'estudis, el document d'acceptació en el doctorat i la partida de matrimoni, si estàs casat".
Per fi, amb tres mesos d'antelació a la data del viatge, van reunir tots els documents, prèvia inversió de 3.000 euros cadascun en compulsacions i compra d'assegurances, segons conten. Amb les seves carpetes repletes de papers van arribar al consulat el dia de la cita concedida per Internet i van esperar les dues hores de cua. Van passar als guàrdies de seguretat colombians i es van trobar amb dos guàrdies civils espanyols que els van fer despullar-se de tot el que duien (mòbils, abrics, paraigües) i sotmetre's a un escorcoll abans de franquejar la segona "barrera".

Finalment van arribar a una finestreta de gruixut vidre on es comunicaven amb el funcionari, també colombià, per telèfon, al més pur estil carcerari. Tot això només per a presentar la sol·licitud i, per descomptat, sense resposta a cap dubte: "Tot està en Internet". Els van emplaçar a tornar l'endemà passat l'altre. Allà que van anar. Un funcionari nomenava a la gent i deia: "Aprovat", "denegat" o "subsanació". A ells primer els van dir que havien de "resoldre" una falta i, després de fer-lo: "Denegat". Per què?, mai ho han sabut. Ningú respon. Els van lliurar un ofici que informava que podien apel·lar davant el Tribunal del Contenciós Administratiu a Espanya o recórrer contra l'organisme que nega el permís. Cridades, visites frustrades.... I gens.

Davant el "kafkiano" de l'assumpte, un professor d'universitat espanyol, un magistrat del Suprem i el director del INAP, van intercedir i, dies més tard, una cridada telefònica els informava que els concedien el visat. Van arribar A Madrid fa una setmana, en un avió juntament amb persones que legítimament venien a treballar a Espanya en el servei domèstic i el visat del qual s'havia demorat tot just dues setmanes.

Els casos se succeïxen. Fa un temps l'Ajuntament de Saragossa es va veure obligat a canviar el seu programa d'activitats per a la "Setmana Colombiana" perquè molts artistes i intel·lectuals convidats no obtenien el visat. "Aconseguim molts després d'enviar cartes al consulat.

Pietat Bonnett, coneguda escriptora colombiana, no va tenir sort llavors. En un correu electrònic conta els detalls del seu intent frustrat per arribar A Espanya a presentar la seva última novel·la editada per Alfaguara i a participar en les jornades de Saragossa: "I tot perquè la rigidesa burocràtica no fa diferències entre la sol·licitud d'un turista i la d'un convidat cultural. Els casos de maltractament són nombrosíssims, només que molts funcionaris oficials no volen denunciar-lo pels càrrecs que ocupen. Després de la polèmica en premsa, em van cridar del consulat per si seguia interessada a anar A Espanya. Vaig respondre que, davant tantes dificultats, no".

L'ambaixador de Colòmbia a Espanya, va manifestar la seva preocupació per l'assumpte i va assegurar que bona part del seu temps ho empra a atendre queixes d'empresaris, intel·lectuals i artistes que no aconsegueixen el visat. "La dificultat de les vises és real. Cal evitar la doble consulta (primer a Espanya i després a Europa) i agilitar. Crec que Alemanya no ha de consultar-li a Espanya les vises que atorga". El cònsol d'Espanya a Colòmbia, "està de vacances", però des del departament de Comunicacions Exteriors del Ministeri d'Afers exteriors, s'assegura que els visats "no són una cosa discrecional. És un tràmit administratiu que està sotmès a una legislació que cal observar i duu un temps. És molt freqüent que les peticions siguin d'avui per a la setmana que ve. I, com prova que el control és necessari, està el fet que hagi 56.000 immigrants colombians il·legals a Espanya". En tot cas, segueix sense estar clar per quin el que inicialment va ser denegat, després d'una cridada o una carta d'una o més persones influents, va ser aprovat. No es tractava de complir els requisits?

Resumen castellano:

Corría el año 2001 cuando García Márquez pronunció aquella frase:

"Nunca necesité permiso para ir a la casa de mi madre". España, ateniéndose a los dictámenes de la UE, exigía un visado a todo colombiano que quisiera entrar en el país. El terror europeo a que la "madre patria" se convirtiera en la puerta de entrada de los narcos, sus cargamentos de polvo blanco y sus sicarios, condujo a tomar una medida drástica. El Gobierno español, ante la polémica y las quejas de notables personalidades colombianas y españolas, aseguró que se haría con el menor trastorno posible. Siete años después, cuando los colombianos hablan de la "reconquista española" por el asentamiento de importantes empresas de nuestro país en Colombia, la forma de tratarles dista bastante de ser amable, y encuentran enormes trabas para pisar suelo español.
"Para empezar, todo hay que solicitarlo por Internet. La cita, el impreso, etcétera. El consulado español en Bogotá es como un búnker en el que jamás hablas con un funcionario español. Los únicos contactos con humanos se limitan a los guardias de seguridad de la puerta que, por supuesto, son colombianos e incapaces de responder a nada. Franquear ese primer filtro, implica acudir con todos los papeles y sus correspondientes copias compulsadas (a 10 euros cada una). La retahíla de requisitos es interminable: pasaporte, fotografías, certificado de penales, seguro médico (cuyo coste son 500 euros y cuya vigencia no supera el mes, por lo que te puede caducar en el proceso), demostrar que tienes medios económicos, acreditar el alojamiento, el título de estudios, el documento de aceptación en el doctorado y la partida de matrimonio, si estás casado". El consulado español en Bogotá es como un búnker en el que jamás hablas con un funcionario español.
Piedad Bonnett, conocida escritora colombiana, no tuvo suerte entonces. En un correo electrónico cuenta los detalles de su intento frustrado por llegar a España a presentar su última novela editada por Alfaguara y a participar en las jornadas de Zaragoza: "Y todo porque la rigidez burocrática no hace diferencias entre la solicitud de un turista y la de un invitado cultural. Los casos de maltrato son numerosísimos, sólo que muchos funcionarios oficiales no quieren denunciarlo por los cargos que ocupan. Tras la polémica en prensa, me llamaron del consulado por si seguía interesada en ir a España. Respondí que, ante tantas dificultades, no".
El cónsul de España en Colombia, "está de vacaciones", pero desde el departamento de Comunicaciones Exteriores del Ministerio de Asuntos Exteriores, se asegura que los visados "no son una cosa discrecional. Es un trámite administrativo que está sometido a una legislación que hay que observar y lleva un tiempo. Es muy frecuente que las peticiones sean de hoy para la semana que viene. Y, como prueba de que el control es necesario, está el hecho de que haya 56.000 inmigrantes colombianos ilegales en España".
En todo caso, sigue sin estar claro por qué lo que inicialmente fue denegado, tras una llamada o una carta de una o más personas influyentes, fue aprobado. ¿No se trataba de cumplir los requisitos?