La inèrcia de la dona enfront de les seues circumstàncies

M'ha cridat potentment l'atenció este relat, vull compartir amb vosaltres el que penseu sobre la inèrcia de la dona enfront de les seues circumstàncies.

Crida en la matinada de ràdio d'una senyora que compta com la seua soledat d'ara és un triomf, després d'haver viscut l'infern de 40 anys de soledat en compañía:' És més trist la companyia en soledad'
En el tò de les seues paraules ja s'havien assecat les llàgrimes, però quedava un caliu de pena vella enquistada en el moll dels seus ossos, allí on es llepen les angoixes pretèrites. Estar sense ser visible; ser un ornament més, un element pràctic d'indubtable utilitat, un robot que llava, planxa, ordena, convertix miraculosament unes monedes en queviures per a alimentar la família, que educa, capellà, ajuda en els deures fins al límit mateix dels seus coneixements, avalua l'orde preferent en la llista dels rebuts pendents, és usada com a objecte sexual quan al senyor li abellix o víctima dels seus furias...Sent por i fàstic, por de l'altre i fàstic de si mateixa.
Es va fer un projecte de vida al lluny, però esta és sempre un camí incert en què no estan marcades les estacions ni els baixadors; les mels que va imaginar prompte es van transformar per fels, però a eixes altures ja germinava en el seu ventre la sang de la seua sang i aquelles primeres puntellonetes de la seua primogènita van ser els esperons que li incita"
Van arribar més fills, els va amar tant a tots que es va oblidar d'amar-se a si mateixa i mai va trobar adequat el moment d'accionar el fre d'emergència. Se va anar casant la seua prole, Un bon dia, després d'haver maquinat mil vegades com allunyar-se per sempre, com acabar amb la figura en què no es reconeixia, va ser ell qui va prendre bitllet… seua tristesa havia deixat de ser indefinible: ara se sabia sola a soles. La història d'eixos 40 anys havia cisellat en la seua ment la idea que “és més trist la companyia en soledat”


CASTELLÀ
Me ha llamado potentemente la atención este relato, quiero compartir con vosotros lo que pensais sobre la inercia de la mujer frente a sus circunstancias.
Llamada en la madrugada de radio de una señora que cuenta cómo su soledad de ahora es un triunfo, después de haber vivido el infierno de 40 años de soledad en compañía:” Es más triste la compañía en soledad”.
En el tono de sus palabras ya se habían secado las lágrimas, pero quedaba un rescoldo de pena vieja enquistada en el tuétano de sus huesos, allí donde se relamen las angustias pretéritas. Estar sin ser visible; ser un ornato más, un elemento práctico de indudable utilidad, un robot que lava, plancha, ordena, convierte milagrosamente unas monedas en víveres para alimentar a la familia, que educa, cura, ayuda en los deberes hasta el límite mismo de sus conocimientos, evalúa el orden preferente en la lista de los recibos pendientes, es usada como objeto sexual cuando al señor le apetece o víctima de sus furias… Siente miedo y asco: miedo del otro; asco de sí misma. Se hizo un proyecto de vida en lontananza, pero ésta es siempre un camino incierto en el que no están marcadas las estaciones ni los apeaderos; las mieles que imaginó pronto se trocaron por hieles, pero a esas alturas ya germinaba en su vientre la sangre de su sangre y aquellas primeras pataditas de su primogénita fueron las espuelas que le incitaron a seguir el galope del recorrido iniciado.
Llegaron más hijos, los amó tanto a todos que se olvidó de amarse a sí misma y nunca encontró adecuado el momento de accionar el freno de emergencia. Se fue casando su prole, Un buen día, después de haber maquinado mil veces cómo alejarse para siempre, como acabar con la figura en la que no se reconocía, fue él quien tomó billete… su tristeza había dejado de ser indefinible: ahora se sabía sóla a solas. La historia de esos 40 años había cincelado en su mente la idea de que es más triste la compañía en soledad.