L'agressió per mitjà de paraula.

Tal vegada no és el moment, tots coneixem les circumstàncies per les quals passa este col·lectiu, però també hem de conéixer altres realitats. certament hi ha vegades que no s'entén que una persona, trie (amb sacrifici, segur i no ho dubte) uns estudis... i a l'hora de posar en pràctica el seu 'ofici', no estiga motivat.

 La crítica en l'entorn acadèmic escolar.

Parle d'este tema perquè conec casos que em fan prioritzar el context del sistema.

L'agressió per mitjà de paraula.

  L'insult rebaixa, humilia, agredeix, maltracta, violenta. Parar eixa conducta és un pas necessari per a assegurar-se un medi ambient propici per al creixement normal com a persona

L'agressió per mitjà de paraula, la humiliació en públic enfront dels companys, la burla, el menyspreu i, per damunt de totes les coses, el tracte desigual davant dels altres

 Al parlar d'acaçament escolar en general, sempre sol fer-se referència als maltractaments efectuats i rebuts d'alumnes cap a professors, poques vegades s'enuncia la situació al revés. Hi ha una gran quantitat de casos, on els que es veuen sotmesos a humiliacions són els alumnes. Parlar de certs aspectes de la vida és fer una referència directa a la relació de poder. El treball, la família, els centres educativos... En tots ells es tixen estos entramats en què, òbviament, hi ha categoria superiors i altres supeditades a elles. Les relacions de poder acaben trastornant-se en determinades circumstàncies.

 El professor o professora, que abusa del seu poder, sol ser una persona que transporta els seus problemes quotidians i les seues frustracions cap al seu alumnat, que en realitat de vegades i dic de vegades, hauria de rebre d'ells instrucció i formació.

Adolescents: 'CREATE LA FAMA Y ECHATE A DORMIR”

 Hi ha situacions que és difícil no ser crític i la veritat és que no es pot evitar. Per a mi es tracta de ser menys crític, de que el professorat no siguen constants jutges de l'actitud i comportament del alumnat. Si açò ocorre estem negant la llibertat d'autocrítica de cada individu i estem influint negativament en el desenrotllament de la seua pròpia autonomia.

 El professor o professora, que abusa del seu poder, sol ser una persona que transporta els seus problemes quotidians i les seues frustracions cap al seu alumnat, que en realitat de vegades i dic de vegades, hauria de rebre d'ells instrucció i formació.

Si qualsevol persona, (alumnat, i en això incloc també adults…) rep constantment els mateixos missatges i de la mateixa forma (de manera negativa...), acaba per no fer cas al que es pretenen aconseguir i directament es produïx l'efecte contrari, deixen d'escoltar, arribant a pensar: si ja estic “catalogat per a tota la vida” perquè m'he d'esforçar a canviar una algo que mai van a veure. Això produïx:, Aclaparament, Saturació! que porta a la deixadesa.

  En els adolescents, el rebuig cap als judicis de valor dels altres, s'explica sobretot perquè disposen de dues vides: la vida exterior: la qual s'aprecia, es percep per tots els quals li envolten diàriament, el que diuen, fan... La vida interior, les seves intencions, motivacions, desitjos i sentiments més íntims que suposen una voràgine d'idees que fan a l'individu més aïllat.

  Les metes s'aconseguiren a quan els alumnes/as siguen capaços d'arribar a les seves pròpies conclusions sense dependre tant dels adults.

 Però, i si aquest moment no arriba?, tindrà paciència el professorat?

 CASTELLÀ

Tal vez no es el momento, todos conocemos las circunstancias por las que pasa este colectivo, pero también tenemos que conocer otras realidades. ciertamente hay veces que no se entiende que una persona, escoja (con sacrificio, seguro y no lo dudo)  unos estudios… y a la hora de poner en práctica su “oficio”, no esté motivado.

 

Hablo de este tema porque conozco casos que me hacen priorizar el contexto del sistema.

 La agresión mediante palabra.

El insulto rebaja, humilla, agrede, maltrata, violenta. Parar esa conducta es un paso necesario para asegurarse un medio ambiente propicio para el crecimiento normal como persona

 La agresión mediante palabra, la humillación en público frente a los compañeros, la burla, el desprecio y, por encima de todas las cosas, el trato desigual ante los demás.

 Al hablar de acoso escolar en general, siempre suele hacerse referencia a los maltratos efectuados y recibidos de alumnos hacia profesores, pocas veces se enuncia la situación al revés. Existen una gran cantidad de casos, en donde los que se ven sometidos a humillaciones son los alumnos. Hablar de ciertos aspectos de la vida es hacer una referencia directa a la relación de poder. El trabajo, la familia, los centros educativos... En todos ellos se tejen estos entramados en los que, obviamente, hay categoría superiores y otras supeditadas a ellas. Las relaciones de poder terminan trastocándose en determinadas circunstancias.

 El profesor o profesora, que abusa de su poder, suele ser una persona que transporta sus problemas cotidianos y sus frustraciones hacia su alumnado, que en realidad a veces y digo a veces,  tendría que recibir de ellos instrucción y formación.

Adolescentes: “CREATE LA FAMA Y ECHATE A DORMIR”
 Hay situaciones que es difícil no ser crítico y la verdad es que no se puede evitar. Para mí se trata de ser menos crítico, de que el profesorado no sean constantes jueces de la actitud y comportamiento de los alumnos/as. Si esto ocurre estamos negando la libertad de autocrítica de cada individuo y estamos influyendo negativamente en el desarrollo de su propia autonomía.

Si cualquier persona, (alumnado, y en esto incluyo también adultos…) recibe constantemente los mismos mensajes y de la misma forma (de manera negativa...), termina por no hacer caso a lo que se pretenden conseguir y directamente se produce el efecto contrario, dejan de escuchar, llegando a pensar: si ya estoy “catalogado de por vida” para que me tengo que esforzar en cambiar algo que nunca van a ver. Esto produce: ¡Agobio, Saturación! que lleva a la dejadez.

En los adolescentes, el rechazo hacia los juicios de valor de los otros, se explica sobre todo porque disponen de dos vidas: la vida exterior: la que se aprecia, se percibe por todos los que le rodean a diario, lo que dicen, hacen... La vida interior, sus intenciones, motivaciones, deseos y sentimientos más íntimos que suponen una vorágine de ideas que hacen al individuo más aislado.

Las metas se alcanzaran cuando los alumnos/as sean capaces de llegar a sus propias conclusiones sin depender tanto de los adultos. Pero, ¿y si este momento no llega?, ¿tendrá paciencia el profesorado?