LA CURA D'UN FAMILIAR

VULL FER ESMENT A AQUELLES PERSONES QUE PER LA SEVA SITUACIÓ ESTAN PASSANT DOLENTS MOMENTS EN LA SEVA VIDA, NO PEL FET D'HAVER DE CUIDAR D'UN MALALT, SINÓ PER CONSEQÜÈNCIES QUE PORTEN A LES SEVES VIDES.

LA CURA D'UN FAMILIAR

La cura d'un familiar que depèn de la nostra ajuda per a satisfer les seves necessitats pot ser una de les experiències més commovedores i satisfactòries. Pot fer que en les nombroses tasques que implica descobrim en nosaltres mateixos qualitats, aptituds o talents que d'altra forma haurien passat desapercebudes.

CONSEQÜÈNCIES DEL CURA EN LA VIDA DEL CUIDADOR

Però també és cert que pot ser una etapa de labor solitària i ingrata. De fet, en molts casos, la cura d'un familiar o d'altra persona es converteix en una suma de gaudis i patiments. La vida d'aquelles persones que atenen a una persona major dependent pot veure's afectada de moltes maneres. És freqüent que experimentin canvis en: les relacions familiars, el treball i la seva situació econòmica, el seu temps lliure, la seva salut o el seu estat d'ànim. El caràcter d'aquestes transformacions també pot ser positiu, encara que es tendeixi a considerar les seves conseqüències com exclusivament negatives.

Les conseqüències de la cura de les persones majors poden ser:

CONSEQÜÈNCIES POSITIVES:- Satisfacció personal amb la tasca que s'està realitzant CONSEQÜÈNCIES NEGATIVES:-

-Canvis en les relacions familiars (assumir nous rols, conflictes...)

- Canvis en el treball i en la situació econòmica (absentisme, augment de les despeses...)

- Canvis en el temps lliure (disminució del temps dedicat a l'oci, a la família, als amics...)

- Canvis en la salut (fatiga,...)

- Canvis en l'estat d'ànim (sentiments de tristesa, de irritabilidat, de preocupació, de culpa...)

L’EXPERIÈNCIA de cuidar, dia a dia, a una persona major dependent pot implicar així mateix conseqüències psicològiques negatives. Sentiments de tristesa, desesperació, indefensió i desesperança.

S'ha comprovat la presència d'un alt nombre de símptomes depressius en familiars cuidadors. *Sentiments d'empipament i irritabilidat.

*Sentiments de preocupació i ansietat davant la situació per la qual passen.

*Sentiments de culpa.

ADONAR-SE QUE ÉS NECESSARI CANVIAR Les múltiples i variades responsabilitats de la cura dificulten que aquestes persones puguin disposar del temps i forces necessàries per a cuidar-se a si mateixes. No obstant això, els cuidadors que vulguin gaudir d'un major benestar tant emocional com físic en la situació de cura de la seva familiar, així com desenvolupar un òptim rendiment en les tasques relacionades amb la cura, necessiten adonar-se de la importància que suposa cuidar de si mateix i aprendre com fer-lo.

CUIDAR-SE PER A MANTENIR LA PRÒPIA SALUT DE BENESTAR

La cura d'una persona suposa un excés de treball i, com a conseqüència, no se sol disposar de temps suficient per a atendre les pròpies necessitats. Aquesta responsabilitat no significa que la persona cuidadora es converteixi en un ésser que està per sobre de les necessitats humanes bàsiques i que pot passar per la vida sense atendre-les ni satisfer-les.

Els cuidadors han d'arribar a convèncer-se a si mateixos que la seva vida és igualment digna i tan mereixedora de cura i atenció com ho és la de la seva familiar.

Encara que ficats en aquest rol: sabem que "del dit al fet"...però intentem que aquestes linees ens serveixin de suport i ànim.

Contra la tracta d'éssers humans

El Ministeri d'Igualtat, que dirigeix Bibiana Aído, s'ha fixa ara en la prostitució.

Davant més de 20 representants de diverses associacions, la jove ministra va presentar ahir les directrius generals d'un nou pla del Govern per a lluitar contra la tracta d'éssers humans amb fins d'explotació sexual. Entre les noves mesures que es portaran a terme figura que les dones immigrants en situació irregular que es dediquin a la prostitució tindran un termini de 30 dies per a decidir si denuncien o no a les xarxes d'explotació, sense que «en cap cas» siguin expulsades del nostre país.

Durant aquest termini rebran tot tipus d'ajuda. «Estaran perfectament ateses, en cases d'acollida o amb ajudes econòmiques per a permetre'ls la seva subsistència», va explicar la ministra.

Es tracta que durant aquest mes «contin amb garanties i tranquil·litat suficients per a denunciar». Iniciatives que aniran acompanyades a més d'un programa de protecció especial per a testimonis i víctimes. Assistència legal gratuïta. No obstant això, el primer esborrany del pla inclou altres propostes.

Per exemple, les dones tindran assistència legal gratuïta en la seva llengua per a afrontar els processos judicials una vegada que decideixin portar a terme la denúncia. Una mesura que la ministra va justificar en el fet que el 90% de les dones que es dediquen a la prostitució són estrangeres i, d'elles, vuit de cada deu són víctimes de l'explotació sexual i tracta d'éssers humans.

Aído va apuntar que només el 5% de les meretrices exerceix de forma voluntària.

La responsable d'Igualtat va afegir que en aquest pla treballen onze ministeris i que serà remès a les comunitats autònomes i a l'Organització per a la Seguretat i Cooperació Europea. L'últim informe anual de la Guàrdia Civil xifrava en 18.000 les persones víctimes de tracta amb fins d'explotació sexual, el tercer negoci il·legal més lucratiu del món. Solen ser dones d'origen estranger, entre 18 i 25 anys d'edat, segons altres dades recaptades pel projecte Esperanza, que treballa amb aquest col·lectiu des de 1999 i membre de la Xarxa Espanyola contra la Tracta de Persones.

http://www.proyectoesperanza.org/

Curs de cuina

Gavarda, Alginet, Almussafes i Favara són les quatre localitats de la Ribera que es beneficiaran del programa de formació professional que l'empresa pública de la Diputació de València, Imelsa (Impuls Econòmic Local).

L'objectiu del projecte, del que es beneficiaran un total de 430 persones de 31 municipis de la província de València, és impartir cursos formatius de diferents especialitats, com restauració, informàtica o electricitat. Els beneficiats seran aturats, pel que es pretén millorar la qualificació professional dels alumnes i afavorir la seva inserció en el món laboral.

Els cursos de diferents especialitats, dels quals es beneficiaran un total de 98 persones, són els d'Informàtica d'Usuari, que s'impartirà a Foios, Alginet, Tavernes de la Valldigna i Vilamarxant; Aplicacions Informàtiques de Gestió, a Favara; Cuiner, que s'explicarà a Gavarda, i el de Monitor Soci- Cultural, que s'impartirà en la localitat de Museros.

El curs de cuiner/a que es desenvolupa a Gavarda consta de 225 hores lectives, es compon de cinc mòduls formatius, que abasten l'ampli camp gastronòmic, des de l'elaboració de tot tipus de postres i gelats, fins a aprofundir en el menjar tant nacional, regional i internacional com les més moderna i creativa.

Aquest projecte de Formació Professional per a l'Ocupació, iniciat en el mes de juliol amb la posada de marxa de 15 cursos, afavorirà la inserció laboral de 430 persones aturades de 31 municipis de la província de València. Amb aquest programa, el departament de Formació de Imelsa pretén acostar la formació a tots els municipis de la província per a "promoure la inserció laboral i la capacitació professional dels ciutadans", van explicar des de la Diputació de València.

Biovivienda i canvi climàtic

Ja no podem ignorar-lo per més temps, el canvi climàtic és una realitat i qualsevol activitat humana, per senzilla que resulti sembla la responsable. El que sí sabem amb certesa és que la súper-explotació urbanística té una mica de culpa.

Tot el que ha de canviar, necessita una alternativa i així com en el sector energètic ja s'han trobat respostes com la solar o l'eòlica, els biocombustibles i altres panacees, en el terreny de la construcció s'avança molt lentament. Resulta desalentador acudir a fires de la construcció i comprovar que, any rere any, es repeteixen els stands amb poc o res de nou més enllà dels coneguts sistemes de calefacció solars i alguna que altra aportació en els materials. Gavarda és l'escenari de la presentació a nivell internacional de la primera biovivienda, casa ecològica que complix amb el desenvolupament sostenible en la construcció.

L'empresa Biovivienda ha reunit a tècnics especialistes en les diferents disciplines de la construcció per a desenvolupar en aquesta petita localitat de la Ribera Alta una patent a nivell mundial inspirada en les tradicionals «cases cova» de l'època àrab, que s'estenen al llarg de tota la geografia espanyola.

L'habitatge pilot que es presentat a Gavarda combina els avantatges d'un habitatge tradicional amb les d'una llar moderna, no origina impacte mediambiental i reduïx els costos de construcció i de mateniment, segons els promotors. El que s'ha aconseguit és que, mitjançant l'ús de terra com aïllant acústic i tèrmic, aquesta construcció redueixi en més d'un 60% el seu consum energètic, mantenint una humitat i una temperatura estable tot l'any, generant un microclima independent de l'entorn. El responsable del Departament de Comunicació de l'empresa Biovivienda, Javier Botía, va manifestar ahir que es tracta d'un producte pioner, «pensat sobretot per als països o zones on existeix un gran impacte urbanístic i necessiten d'un desenvolupament sostenible en la construcció» . L'interès per aquest projecte és tal que, segons va explicar Botía, «promotors de diversos països com França, Suïssa i Alemanya, entre uns altres, ja tenen prevista la promoció de "bioviviendas" com la de Gavarda» Segons els promotors, altra dels avantatges que presenta aquest habitatge és que pel seu fàcil i ràpida construcció reduïx els costos convertint-se en l'habitatge ecològic i l'opció assequible per als joves. Però no només els jovens es van a poder beneficiar d'aquesta nova forma de construcció, ja que també està indicada per a les persones majors perquè, segons els promotors, «els estudis demostren que aquest tipus d'habitatges regulen els biorritmes, reduïxen l'estrès i garanteixen una qualitat de vida» . Javier Botía va explicar que la biovivienda serà sotmesa a proves científiques durant tot l'any, « fent que sofreixi inclemències temporals de precipitacions de més de mil litres diaris i posant-la a prova amb temperatures extremes per a comprovar els seus avantatges de forma empírica» La Biovivienda és la solució a molts dels problemes actuals en la construcció que combina els avantatges d'un habitatge tradicional i d'una llar moderna. No origina cap impacte mediambiental i reduïx els costos de construcció i de manteniment.

Però sens dubte el que fa de Biovivienda el producte més atractiu dintre dels sistemes ecològics de construcció és la possibilitat d'edificar en pràcticament qualsevol terreny, els sòls rústics aprofiten al màxim els seus metres perquè: si una vegada acabada la construcció tornem a cobrir l'estructura amb terra? Quin índex d'edificabilitat hauríem d'aplicar? La legislació està encara reaccionant davant aquest nou sistema perquè s'ha de tractar de forma diferent aquesta nova manera de construir, en aquests moments la batalla es debat entre les condicions d'una cabanya de fusta i les d'un habitatge unifamiliar, amb la diferència que aquesta no s'ajusta a cap dels dos casos, per la seva solidesa, perquè pot ser hipotecada en diferència de la casa de fusta, però per l'impacte nul sobre el paisatge i la seva recuperació en el terreny no es pot considerar tampoc un habitatge unifamiliar. La pilota està ara en el terreny de l'administració, i per sort ve reaccionant molt bé amb concessions que auguren un gran futur a la Biovivienda. En aquests moments la Biovivienda pilot que està a Gavarda, València, ha estat visitada per tots els mitjans de comunicació que no van trigar en fer-se eco, forces polítiques i constructors de les principals signatures del país. L'interès ha depassat fronteres i ja són molts els governs i empresaris d'altres nacionalitats els quals han sol·licitat la palesa per al seu desenvolupament. Es preveu que per al pròxim any l'empresa tancament amb la construcció de més de 10.000 unitats en territori espanyol, i aquest és solament el principi perquè per primera vegada, l'opció ecològica és la més rendible i atractiva.

http://www.biovivienda.com/

Envelliment

El procés d'envelliment és inherent a la condició humana, pel que el que l'aconsellable, encara que no sempre resulti fàcil, és assumir-lo amb naturalitat. No podem evitar que cada dia que passi siguem més vells que l'anterior, però sí que la por, la tristesa o l'apatia marqui aquesta etapa de la nostra vida i de la dels nostres éssers benvolguts.

En els nostres dies envelliment significa xacres, dolors, problemes, dependència, solitud...,però no sempre ha estat així i no té per quina ser així. El millor punt de partida per a canviar aquesta visió es troba en una pregunta: com volem viure la vellesa? No és freqüent que aquest interrogant sorgeixi en una persona jove o de mitjana edat. Aquí radica un dels problemes que sorgeix davant aquesta etapa de la vida.

S'obvia i es veu com una mica llunyà i aliè a nosaltres, que no ens afecta, quan la veritat és que demà serem nosaltres els quals viurem la realitat en la qual avui es troben els nostres majors.

La vellesa és una destinació que ens afecta a tots, pel que la labor que fem pels nostres majors significarà treball per a nosaltres mateixos.

L'envelliment no és una mica estàtic, rígid, sinó dinàmic, canviant, és a dir, el qual es viu ara no serà el mateix del de la següent generació, com tampoc és igual al de la generació anterior.

Si tirem la vista enrere veiem que la vida dels nostres avis no és igual que la dels nostres pares o la dels nostres fills. Per això la vellesa no és ni serà la mateixa. Serà diferent en cada generació, igual que és diferent la societat en la qual et toca viure. No hem d'oblidar que no hi ha canvis ni millores si ningú s'implica. De nosaltres depèn la transformació de la imatge de l'envelliment.

El primer pas és intentar comprendre les necessitats dels majors, les seves pors... sempre des del respecte a uns valors que poden ser diferents als nostres.

El segon es basa a millorar la seva atenció perquè si aprenem a cuidar als nostres majors aprenem a cuidar de nosaltres mateixos. En aquesta labor és essencial evitar el més temut per la persona major, la dependència.

Finalment, cal insistir amb els mitjans al nostre abast perquè els governs, els bancs, els serveis sanitaris i socials, els més joves, les ONG, la publicitat... en definitiva, la societat en la qual vivim, aprengui a valorar l'envelliment, respecti i no relegui a un sector de la població que en breu estarà constituït pels quals en aquests moments marquen les lleis, els comportaments, el repartiment de béns i les decisions.

Hi ha moltes formes d'envellir. Es pot envellir de forma accelerada, amb l'objectiu de guanyar "anys a la vida" i amb el risc d'un alt grau de dependència, o bé es pot envellir a un ritme normal, amb la meta de donar "vida als anys" i amb un baix grau de dependència que se centraria en l'última etapa. Amb seguretat tot el món prefereix aquest segon tipus d'envelliment.

Envelliment no és sinònim de malaltia, de dolor, de necessitat d'ajuda d'una o més persones, de demència... Tot això és sinònim d'un mal envelliment. Envellir amb salut, malgrat el que en principi es pot pensar, està a l'abast de tots. Si sabem com envellim, podrem millorar el nostre envelliment. Es parla de diferents tipus d'edats:
*L'edat cronològica: és l'edat que es determina per la data de naixença.

*L'edat biològica: és l'edat en relació amb el grau d'envelliment. No existeix en l'actualitat cap prova capaç de determinar l'edat biològica d'una persona. Però és evident que unes persones envelleixen amb més rapidesa que unes altres. Aquesta edat és potser la qual més s'acosta a la veritable edat de la persona.

*L'edat psicològica: és la determinada pels trets psicològics de cada grup d'edat. Sens dubte, aquest concepte d'edat és un dels més importants, ja que una persona és major si se sent major.

Cada edat té el seu tret psicològic determinat, pel que seria un greu error pretendre que una persona de 80 anys pensés com un de 40 o un de 20. El que sí resultaria encertat i possible seria l'eliminació dels trets psicològics negatius que no deuen associar-se a l'edat.

*L'edat social: és l'edat marcada per circumstàncies econòmiques, laborals i familiars. D'aquesta manera, la jubilació marca una edat social per pertinença a un grup social amb importants canvis en diferents aspectes (laboral, econòmic i de recursos). L'existència d'una correlació entre aquestes quatre edats és l'habitual. Quin d'elles és la més important? Les persones majors, quan se'ls pregunta per elles i per la seva rellevància, situen a l'edat cronològica com la menys important. El fonamental no és tenir 85 anys, sinó sentir-se d'acord amb la seva edat, amb la seva salut, amb el seu rol social. AL conjunt de les edats biològica, psicològica i social se li coneix amb el nom d'edat funcional, és a dir, edats que la persona és capaç de realitzar una vida autònoma (manté la seva capacitat de decisió) i independent (no necessita d'una persona per a realitzar les activitats bàsiques, de relació i socials de la vida diària). En el moment actual cap l'opció d'influir de forma positiva o negativa en aquesta suma d'edats. L'excepció es troba en l'edat cronològica, l'única que no podem modificar.

CASTELLANO

El proceso de envejecimiento es inherente a la condición humana, por lo que lo que lo aconsejable, aunque no siempre resulte fácil, es asumirlo con naturalidad. No podemos evitar que cada día que pase seamos más viejos que el anterior, pero sí que el miedo, la tristeza o la apatía marque esa etapa de nuestra vida y de la de nuestros seres queridos.

En nuestros días envejecimiento significa achaques, dolores, problemas, dependencia, soledad..., pero no siempre ha sido así y no tiene por qué ser así. El mejor punto de partida para cambiar esta visión se encuentra en una pregunta: ¿cómo queremos vivir la vejez? No es frecuente que este interrogante surja en una persona joven o de mediana edad. Ahí radica uno de los problemas que surge ante esta etapa de la vida.

Se obvia y se ve como algo lejano y ajeno a nosotros, que no nos afecta, cuando lo cierto es que mañana seremos nosotros los que viviremos la realidad en la que hoy se encuentran nuestros mayores. La vejez es un destino que nos afecta a todos, por lo que la labor que hagamos por nuestros mayores significará trabajo para nosotros mismos.

El envejecimiento no es algo estático, rígido, sino dinámico, cambiante, es decir, el que se vive ahora no será el mismo del de la siguiente generación, como tampoco es igual al de la generación anterior. Si echamos la vista atrás vemos que la vida de nuestros abuelos no es igual que la de nuestros padres o la de nuestros hijos. Por ello la vejez no es ni será la misma. Será diferente en cada generación, al igual que es diferente la sociedad en la que te toca vivir. No debemos olvidar que no hay cambios ni mejoras si nadie se implica. De nosotros depende la transformación de la imagen del envejecimiento.

El primer paso es intentar comprender las necesidades de los mayores, sus miedos... siempre desde el respeto a unos valores que pueden ser diferentes a los nuestros. El segundo se basa en mejorar su atención porque si aprendemos a cuidar a nuestros mayores aprendemos a cuidar de nosotros mismos. En esta labor es esencial evitar lo más temido por la persona mayor, la dependencia. Por último, hay que insistir con los medios a nuestro alcance para que los gobiernos, los bancos, los servicios sanitarios y sociales, los más jóvenes, las ONG, la publicidad... en definitiva, la sociedad en la que vivimos, aprenda a valorar el envejecimiento, respete y no relegue a un sector de la población que en breve estará constituido por los que en estos momentos marcan las leyes, los comportamientos, el reparto de bienes y las decisiones.

Hay muchas formas de envejecer. Se puede envejecer de forma acelerada, con el objetivo de ganar "años a la vida" y con el riesgo de un alto grado de dependencia, o bien se puede envejecer a un ritmo normal, con la meta de dar "vida a los años" y con un bajo grado de dependencia que se centraría en la última etapa. Con seguridad todo el mundo prefiere este segundo tipo de envejecimiento.

Envejecimiento no es sinónimo de enfermedad, de dolor, de necesidad de ayuda de una o más personas, de demencia... Todo ello es sinónimo de un mal envejecimiento. Envejecer con salud, pese a lo que en principio se puede pensar, está al alcance de todos. Si sabemos cómo envejecemos, podremos mejorar nuestro envejecimiento.
Se habla de diferentes tipos de edades:

*La edad cronológica: es la edad que se determina por la fecha de nacimiento.

*La edad biológica: es la edad en relación con el grado de envejecimiento. No existe en la actualidad ninguna prueba capaz de determinar la edad biológica de una persona. Pero es evidente que unas personas envejecen con más rapidez que otras. Esta edad es quizás la que más se acerca a la verdadera edad de la persona.

*La edad psicológica: es la determinada por los rasgos psicológicos de cada grupo de edad. Sin duda alguna, este concepto de edad es uno de los más importantes, puesto que una persona es mayor si se siente mayor. Cada edad tiene su rasgo psicológico determinado, por lo que sería un grave error pretender que una persona de 80 años pensara como uno de 40 o uno de 20. Lo que sí resultaría acertado y posible sería la eliminación de los rasgos psicológicos negativos que no deben de asociarse a la edad.

*La edad social: es la edad marcada por circunstancias económicas, laborales y familiares. De este modo, la jubilación marca una edad social por pertenencia a un grupo social con importantes cambios en diferentes aspectos (laboral, económico y de recursos). La existencia de una correlación entre estas cuatro edades es lo habitual. ¿Cuál de ellas es la más importante? Las personas mayores, cuando se les pregunta por ellas y por su relevancia, sitúan a la edad cronológica como la menos importante. Lo fundamental no es tener 85 años, sino sentirse de acuerdo con su edad, con su salud, con su rol social. Al conjunto de las edades biológica, psicológica y social se le conoce con el nombre de edad funcional, es decir, edades en que la persona es capaz de realizar una vida autónoma (mantiene su capacidad de decisión) e independiente (no necesita de una persona para realizar las actividades básicas, de relación y sociales de la vida diaria). En el momento actual cabe la opción de influir de forma positiva o negativa en esta suma de edades. La excepción se encuentra en la edad cronológica, la única que no podemos modificar.

Estereotips de Gènere

Anem a posar tres exemples de gent que pel seu treball o condició tenen un estereotip predeterminat en la societat
Masculins: *Immigrants *Homosexuals *Directius

Femenins: *Mestresses *Treballadores de la neteja *Prostitutes

Són estereotips perquè són formes de situar o classificar a la gent sota unes determinades característiques.

Quan vam parlar de mestresses, ens ve la imatge de la dona que neteja, cuina, planxa, serveix al seu marit i fills, la qual mira les telenoveles, els programes de tafaneria…

Si parlem de les treballadores de la neteja o operàries de neteja, vam imaginar que són gent d'escassos recursos, tant culturals com econòmics.

Quan ens referim a les prostitutes, ens ve la imatge de dones de mercaderia, de compra i venda, sentiment de menyspreu, demacració física… és l'estereotip, la imatge que es té al classificar a la gent sota unes característiques d'acord amb la seva procedència, sexe, edat, raça…

El mateix passa amb l'estereotip masculí.

Si parlem d'immigrants pensem: delinqüents, bruts, xarxes de delinqüència, és així, és el que es pensa en principi.

Els homosexuals tenen l'estereotip de ser persones promíscues, inestables, efeminats, inmadurs, incapaces de tenir una relació estable.

Si parlem dels grans directius, que pensem? “els del vestit i corbata”, que són individualistes, narcisistes, controladors, lideris, presumptuós, etc. La tendència a establir categories i a agrupar a les persones dintre d'elles és el que dóna lloc als estereotips, aquests van mes allà de la mera categorització, incloent trets de personalitat, emocions, aficions…que es creu que comparteixen els membres d’un grup.

Hem de replantejar-nos aquests temes de vital importància per a la dona i la societat.

CASTELLANO

Vamos a poner tres ejemplos de gente que por su trabajo o condición tienen un estereotipo predeterminado en la sociedad.
Masculinos:*Inmigrantes*Homosexuales*Directivos
Femeninos:*Amas de casa*Trabajadoras de la limpieza*Prostitutas
Son estereotipos porque son formas de ubicar o clasificar a la gente bajo unas determinadas características.

Cuando hablamos de amas de casa, nos viene la imagen de la mujer que limpia, cocina, plancha, sirve a su marido e hijos, la que mira las telenovelas, los programas de cotilleo…

Si hablamos de las trabajadoras de la limpieza u operarias de limpieza, imaginamos que son gente de escasos recursos, tanto culturales como económicos.

Cuando nos referimos a las prostitutas, nos viene la imagen de mujeres de mercancía, de compra y venta, sentimiento de desprecio, demacración física… es el estereotipo, la imagen que se tiene al clasificar a la gente bajo unas características de acuerdo con su procedencia, sexo, edad, raza…
Lo mismo pasa con el estereotipo masculino.

Si hablamos de inmigrantes pensamos: delincuentes, sucios, redes de delincuencia, es así, es lo que se piensa en principio.
Los homosexuales tienen el estereotipo de ser personas promiscuas, inestables, afeminados, inmaduros, incapaces de tener una relación estable.

Si hablamos de los grandes directivos, que pensamos? “los del traje y corbata”, que son individualistas, narcisistas, controladores, lideres, presuntuoso, etc.
La tendencia a establecer categorías y a agrupar a las personas dentro de ellas es lo que da lugar a los estereotipos, estos van mas allá de la mera categorización, incluyendo rasgos de personalidad, emociones, aficiones…que se cree que comparten los miembros de un grupo.

Debemos replantearnos estos temas de vital importancia para la mujer y la sociedad.

Nou perfil de la pobresa a Espanya

Desocupat de la construcció, dona que neteja i fills petits, nou perfil de la pobresa a Espanya. La crisi econòmica, l'augment de l'atur i la pujada d'hipoteques i lloguers han modificat el mapa de la pobresa a Espanya, segons Càritas, que cada vegada atén més peticions d'ajuda. La majoria dels 8 milions de persones pobres a Espanya eren fins fa poc dones soles amb fills, gent gran i immigrants. Ara el perfil s'àmplia als desocupats de la construcció casats amb dones que netegen o cuiden ancians. Els serveis assistencials de Càritas tenen sobre la taula "centenars de sol·licituds" d'ajuda econòmica per a famílies en la seva majoria formades per un desocupat de la construcció, casat amb una dona que neteja o cuida ancians a temps parcial, i amb almenys dos fills en edat escolar.Segons ha pogut saber Europa Press a través de distintes Càritas diocesanes repartides per l'Estat, immigrants en situació irregular, dones sense recursos amb càrregues familiars o persones sense llar són qui reben principalment l'assistència bàsica en algunes zones, com el nord del país. No obstant això, a llocs com Madrid, Extremadura o Andalusia, el perfil s'amplia a famílies no sempre estrangeres que acudeixen a la recerca de cobertura "per als serveis més bàsics", perquè tots els seus ingressos, inferiors a les seves despeses, es destinen a conservar un sostre on acollir-se.

Pugen els interessos, baixen els ingressos. Aquest és el cas més comú a Madrid. Una de les responsables en la gestió de Càritas Madrid, Concha García, va explicar que des de gener s'han registrat peticions d'un major nombre de famílies d'aquestes característiques. "Són aquelles que en els últims anys han accedit a la compra d'un habitatge al veure que els pujava el preu del lloguer i que ara s'han trobat amb que pugen els interessos, mentre baixen els seus ingressos per l'atur d'un o d'ambdós cònjuges i es produeix una pujada general de totes les seves despeses", va apuntar.

Hi ha tants espanyols com estrangers, encara que aquests en major mesura perquè tenen més problemes per cobrir les necessitats bàsiques al mancar de xarxes socials de suport a Espanya. "Un espanyol pot anar a menjar un dia a casa d'un parent si no té menjar, un estranger no té a on anar", va comentar la responsable de Càritas, la qual vaticina una situació "molt pitjor" per a la major part d'aquestes persones perquè ara poden estar cobrant un subsidi per atur que, no obstant això, "no durarà per a sempre".

A l'estiu la situació es complica perquè segons García, si durant l'any aquestes dones fan treballs per hores cuidant gent gran, nens o fent treballs de neteja, en vacances són menys les ofertes per ocupar aquestes tasques. "A més, la crisi ens afecta a tots i quan algú vol retallar despeses, la primera cosa que es treu és el servei domèstic", va lamentar la portaveu de la diòcesi, qui confia que al setembre aquesta situació pugui pal·liar-se.
Què Puc Fer Jo?

http://www.canalsolidario.com/web/directorio_org/

L'odissea del visat espanyol a Colòmbia

Els colombians i les colombianes deixen de viatjar a Espanya per les dificultats per a obtenir l'autorització.

Corria l'any 2001 quan García Márquez va pronunciar aquella frase: "Mai vaig necessitar permís per a anar a la casa de la meva mare".

Espanya, atenint-se als dictàmens de la UE, exigia un visat a tot colombià que volgués entrar en el país. El terror europeu que la "mare pàtria" es convertís en la porta d'entrada dels narcos, els seus carregaments de pols blanca i les seves sicaris, va conduir a prendre una mesura dràstica. El Govern espanyol, davant la polèmica i les queixes de notables personalitats colombianes i espanyoles, va assegurar que es faria amb el menor trastorn possible.

Set anys després, quan els colombians parlen de la "reconquesta espanyola" per l'assentament d'importants empreses del nostre país a Colòmbia, la forma de tractar-los dista bastant de ser amable, i troben enormes traves per a trepitjar sòl espanyol. La polèmica s'ha deslligat a Colòmbia, on el periòdic El Tiempo, el de major tiratge en el país, escriu furibunds editorials amb títols : Kafka es fa espanyol. I és que hi ha casos que freguen el surrealisme.

En el saló de la casa de Gloria Jaramillo, empresària colombiana de Medellín, hi ha una foto seva donant-li la mà al rei Juan Carlos. Era en l'acte fundacional de la Federació d'Antics Alumnes del INAP (Institut Nacional d'Administració Pública a Espanya), en 1984.

Ella, al costat del seu marit, doctor per la Universitat Complutense de Madrid (UCM), havien estudiat a Espanya i després van muntar la seva vida a Colòmbia. Avui les seves dues filles, Mónica i Viviana Barrera, es troben a Madrid al costat de Nacho Penagos, el marit de la primera, per a començar els seus cursos de postgrau de dos anys en la UCM.

Però van arribar gairebé de miracle.

Mónica, de 27 anys, és una reconeguda advocada. Viviana, de 24, és economista i treballava per al Govern colombià. Nacho, de 35 anys, és periodista a més de professor universitari i empresari. Els tres tenen una posició més que acomodada a Colòmbia, amb sous d'uns 4.000 euros mensuals. Però fa un any es van plantejar venir a estudiar a Espanya. I la seva vida va quedar penjant d'un fil: el visat.

"Per a començar, tot cal sol·licitar-lo per Internet. La cita, l'imprès, etcètera. El consulat espanyol en Bogotá és com un búnker en el qual mai parles amb un funcionari espanyol. Els únics contactes amb humans es limiten als guàrdies de seguretat de la porta que, per descomptat, són colombians i incapaços de respondre a no-res. Franquejar aquest primer filtre, implica acudir amb tots els papers i les seves corresponents còpies compulsades (a 10 euros cadascuna). La tirallonga de requisits és interminable: passaport, fotografies, certificat de penals, segur mèdic (el cost del qual són 500 euros i la vigència dels quals no supera el mes, pel que et pot caducar en el procés), demostrar que tens mitjans econòmics, acreditar l'allotjament, el títol d'estudis, el document d'acceptació en el doctorat i la partida de matrimoni, si estàs casat".
Per fi, amb tres mesos d'antelació a la data del viatge, van reunir tots els documents, prèvia inversió de 3.000 euros cadascun en compulsacions i compra d'assegurances, segons conten. Amb les seves carpetes repletes de papers van arribar al consulat el dia de la cita concedida per Internet i van esperar les dues hores de cua. Van passar als guàrdies de seguretat colombians i es van trobar amb dos guàrdies civils espanyols que els van fer despullar-se de tot el que duien (mòbils, abrics, paraigües) i sotmetre's a un escorcoll abans de franquejar la segona "barrera".

Finalment van arribar a una finestreta de gruixut vidre on es comunicaven amb el funcionari, també colombià, per telèfon, al més pur estil carcerari. Tot això només per a presentar la sol·licitud i, per descomptat, sense resposta a cap dubte: "Tot està en Internet". Els van emplaçar a tornar l'endemà passat l'altre. Allà que van anar. Un funcionari nomenava a la gent i deia: "Aprovat", "denegat" o "subsanació". A ells primer els van dir que havien de "resoldre" una falta i, després de fer-lo: "Denegat". Per què?, mai ho han sabut. Ningú respon. Els van lliurar un ofici que informava que podien apel·lar davant el Tribunal del Contenciós Administratiu a Espanya o recórrer contra l'organisme que nega el permís. Cridades, visites frustrades.... I gens.

Davant el "kafkiano" de l'assumpte, un professor d'universitat espanyol, un magistrat del Suprem i el director del INAP, van intercedir i, dies més tard, una cridada telefònica els informava que els concedien el visat. Van arribar A Madrid fa una setmana, en un avió juntament amb persones que legítimament venien a treballar a Espanya en el servei domèstic i el visat del qual s'havia demorat tot just dues setmanes.

Els casos se succeïxen. Fa un temps l'Ajuntament de Saragossa es va veure obligat a canviar el seu programa d'activitats per a la "Setmana Colombiana" perquè molts artistes i intel·lectuals convidats no obtenien el visat. "Aconseguim molts després d'enviar cartes al consulat.

Pietat Bonnett, coneguda escriptora colombiana, no va tenir sort llavors. En un correu electrònic conta els detalls del seu intent frustrat per arribar A Espanya a presentar la seva última novel·la editada per Alfaguara i a participar en les jornades de Saragossa: "I tot perquè la rigidesa burocràtica no fa diferències entre la sol·licitud d'un turista i la d'un convidat cultural. Els casos de maltractament són nombrosíssims, només que molts funcionaris oficials no volen denunciar-lo pels càrrecs que ocupen. Després de la polèmica en premsa, em van cridar del consulat per si seguia interessada a anar A Espanya. Vaig respondre que, davant tantes dificultats, no".

L'ambaixador de Colòmbia a Espanya, va manifestar la seva preocupació per l'assumpte i va assegurar que bona part del seu temps ho empra a atendre queixes d'empresaris, intel·lectuals i artistes que no aconsegueixen el visat. "La dificultat de les vises és real. Cal evitar la doble consulta (primer a Espanya i després a Europa) i agilitar. Crec que Alemanya no ha de consultar-li a Espanya les vises que atorga". El cònsol d'Espanya a Colòmbia, "està de vacances", però des del departament de Comunicacions Exteriors del Ministeri d'Afers exteriors, s'assegura que els visats "no són una cosa discrecional. És un tràmit administratiu que està sotmès a una legislació que cal observar i duu un temps. És molt freqüent que les peticions siguin d'avui per a la setmana que ve. I, com prova que el control és necessari, està el fet que hagi 56.000 immigrants colombians il·legals a Espanya". En tot cas, segueix sense estar clar per quin el que inicialment va ser denegat, després d'una cridada o una carta d'una o més persones influents, va ser aprovat. No es tractava de complir els requisits?

Resumen castellano:

Corría el año 2001 cuando García Márquez pronunció aquella frase:

"Nunca necesité permiso para ir a la casa de mi madre". España, ateniéndose a los dictámenes de la UE, exigía un visado a todo colombiano que quisiera entrar en el país. El terror europeo a que la "madre patria" se convirtiera en la puerta de entrada de los narcos, sus cargamentos de polvo blanco y sus sicarios, condujo a tomar una medida drástica. El Gobierno español, ante la polémica y las quejas de notables personalidades colombianas y españolas, aseguró que se haría con el menor trastorno posible. Siete años después, cuando los colombianos hablan de la "reconquista española" por el asentamiento de importantes empresas de nuestro país en Colombia, la forma de tratarles dista bastante de ser amable, y encuentran enormes trabas para pisar suelo español.
"Para empezar, todo hay que solicitarlo por Internet. La cita, el impreso, etcétera. El consulado español en Bogotá es como un búnker en el que jamás hablas con un funcionario español. Los únicos contactos con humanos se limitan a los guardias de seguridad de la puerta que, por supuesto, son colombianos e incapaces de responder a nada. Franquear ese primer filtro, implica acudir con todos los papeles y sus correspondientes copias compulsadas (a 10 euros cada una). La retahíla de requisitos es interminable: pasaporte, fotografías, certificado de penales, seguro médico (cuyo coste son 500 euros y cuya vigencia no supera el mes, por lo que te puede caducar en el proceso), demostrar que tienes medios económicos, acreditar el alojamiento, el título de estudios, el documento de aceptación en el doctorado y la partida de matrimonio, si estás casado". El consulado español en Bogotá es como un búnker en el que jamás hablas con un funcionario español.
Piedad Bonnett, conocida escritora colombiana, no tuvo suerte entonces. En un correo electrónico cuenta los detalles de su intento frustrado por llegar a España a presentar su última novela editada por Alfaguara y a participar en las jornadas de Zaragoza: "Y todo porque la rigidez burocrática no hace diferencias entre la solicitud de un turista y la de un invitado cultural. Los casos de maltrato son numerosísimos, sólo que muchos funcionarios oficiales no quieren denunciarlo por los cargos que ocupan. Tras la polémica en prensa, me llamaron del consulado por si seguía interesada en ir a España. Respondí que, ante tantas dificultades, no".
El cónsul de España en Colombia, "está de vacaciones", pero desde el departamento de Comunicaciones Exteriores del Ministerio de Asuntos Exteriores, se asegura que los visados "no son una cosa discrecional. Es un trámite administrativo que está sometido a una legislación que hay que observar y lleva un tiempo. Es muy frecuente que las peticiones sean de hoy para la semana que viene. Y, como prueba de que el control es necesario, está el hecho de que haya 56.000 inmigrantes colombianos ilegales en España".
En todo caso, sigue sin estar claro por qué lo que inicialmente fue denegado, tras una llamada o una carta de una o más personas influyentes, fue aprobado. ¿No se trataba de cumplir los requisitos?