De vegades crec perdre'm.

Començament a desesperar-me a l'adonar-me que els meus passos comencen a perdre seguretat i que ja no m'assec com abans: em dol l'ànima. No puc evitar preguntar-me què està passant, què m'està passant.

Les respostes no les trobe, però no em rendeix.

Segueix el meu camí, ara amb por, que em paralitza.

M'assec a pensar i tracte de tranquil·litzar-me. No puc.

La meva sensació de buit i incapacitat d'il·lusionar-me per no-res, sensació de desemparament i desesperació, sentiment de culpa i de desvaloració, d'estar sola, irritable, incapacitada per a gaudir de les coses, falta de energia, passar menys temps amb la gent i mes temps sola, inquietud, mal de cap ...

Quan ja no saps què fer per a lluitar contra la tristesa, quan t'atrapa i t'ofega i et dóna vertigen, quan a l'intentar allunyar-la se't enganxa com negre chapapot en l'ànima, quan pensar que de coses pitjors has sortit ja no serveix de res, quan el positivisme ja no és el teu fidel company i les llàgrimes empenyen i llencen al sòl el teu somriure calcigant-la, quan el pensar que demà tornarà a sortir el sol ja no és suficient… és que està malament el tema, però segueixo el meu instint.

Aquesta vegada no mire on xafe, solament em deixe dur pel que escolte.

Davant la meva situació, he convertit la tristesa en ansietat, ràbia, angoixa que s'està convertint en “la filosofia de la meva vida” però això em duu a pensar que ha de concloure ja, amb un reajustament d'idees.

CASTELLÀ

Comienzo a desesperarme al darme cuenta que mis pasos comienzan a perder seguridad y que ya no me siento como antes: me duele el alma. No puedo evitar preguntarme qué está pasando, qué me está pasando.

Las respuestas no las no hallo, pero no me rindo. Sigo mi camino, ahora con miedo, que me paraliza.

Me siento a pensar y trato de tranquilizarme. No puedo.

Mi sensación de vácio e incapacidad de ilusionarme por nada, sensación de desamparo y desesperación, sentimiento de culpa y de desvaloración, de estar sola, irritable, incapacitada para disfrutar de las cosas, falta de energia, pasar menos tiempo con gente y mas tiempo sola, inquietud, dolor de cabeza ...
Cuando ya no sabes qué hacer para luchar contra la tristeza, cuando te atrapa y te ahoga y te da vértigo, cuando al intentar alejarla se te engancha como negro chapapote en el alma, cuando pensar que de cosas peores has salido ya no sirve de nada, cuando el positivismo ya no es tu fiel compañero y las lágrimas empujan y tiran al suelo tu sonrisa pisoteándola, cuando el pensar que mañana volverá a salir el sol ya no es suficiente… es que está mal el tema, pero sigo mi instinto.

Esta vez no miro donde piso, solo me dejo llevar por lo que oigo.
Ante mi situación, he convertido la tristeza en ansiedad, rabia, angustia que se está convirtiendo en la “filosofia de mi vida” pero ello me lleva a pensar que debe concluir ya, con un reajuste de ideas.