Majors i Jovens,

En aquests temps de modernisme i pressa, em detinc un moment a observar en tot lloc a aquests lluitadors d'antany, a aquests éssers que van per la vida amb un mirar trist i un caminar pesat, aquests éssers que ens van donar l'alè i la força per a seguir lluitant; però també al mateix temps em queda el mal gust de vorer una nova generació impetuosa, altanera i prepotent que oblida i maltracta al ser humà que ara s'ha convertit en vell.

Veig el maltractament diàriament, en les files de bancs, la incomoditat per la pressa que duem per a fer la transacció bancària i l'incomoditat per tenir ells el privilegi de la fila de la “tercera edat”, el seu caminar lent no els permet avançar ràpid i la desesperació empitjora, llavors algú crida: “Que passe un vell i un jove alternativament” “no solament els vells, així mai anem a arribar”, i dol, dol en l'ànima per a aquells que tenim pares i avis; i més encara per a aquells que són els involucrats en el maltractament.
En el autobus, no falta el xofer grosser que no vol donar el canvi per la tarifa de la tercera edat i llença els diners en la cara, dient: “presa, per a les teves veles, per al teu …etc”, i jo segueix observant, al mateix temps que reclame, ja que si fora un dels meus pares, em bulliria la sang que els maltracten així. I així mateix, cada vegada que vénen campanyes polítiques de qualsevol índole, solament es veuen les fotografies de “vellets i velletes” desemparats, d'ulls trists i mans esquerdades, però cap president, els dóna la seu justa recompensa per ser triumfadors de la vida i sobrevivents d'una societat que cada vegada els enfonsa més en l'oblit.

La llei de l'ancià que es complix parcialment, és un mite, una utopia; les pensions en l'assegurança social és afona la seva dignitat, l'atenció mèdica igual, els metges els atenen com despulles humanes, sense la més mínima tendresa i humanitat, i ells submissos, humiliats, esperant des del fons del seu cor allò al que ells tenen dret: AMOR I RESPECTE.

CASTELLÀ

En estos tiempos de modernismo y prisa, me detengo un momento a observar en todo lugar a esos luchadores de antaño, a esos seres que van por la vida con un mirar triste y un caminar pesado, esos seres que nos dieron el aliento y la fuerza para seguir luchando; pero también al mismo tiempo me queda el sinsabor de ver una nueva generación impetuosa, altanera y prepotente que olvida y maltrata al ser humano que ahora se ha convertido en viejo.Veo el maltrato a diario, en las filas de bancos, la incomodidad por la prisa que llevamos para hacer la transacción bancaria y el enojo por tener ellos el privilegio de la fila de la “tercera edad”, su caminar lento no les permite avanzar rápido y la desesperación empeora, entonces alguien grita: “Que pase un viejo y un joven alternadamente” “no solo los viejos, así nunca vamos a llegar”, y duele, duele en el alma para aquellos que tenemos padres y abuelos; y más aún para aquellos que son los involucrados en el maltrato. En el autobús, no falta el chofer grosero que no quiere dar el cambio por la tarifa de la tercera edad y tira la plata en la cara, diciendo: “toma, para tus velas…etc.”, y yo sigo observando, al mismo tiempo que reclamo, puesto que si fuera uno de mis padres, me herviría la sangre que los maltraten así.Y así mismo, cada vez que vienen campañas políticas de cualquier índole, solo se ven las fotografías de ancianitos desamparados, de ojos tristes y manos agrietadas, pero ningún presidente, les da su justa recompensa por ser triunfadores de la vida y sobrevivientes de una sociedad que cada vez los hunde más en el olvido.La ley del anciano que se cumple parcialmente, es un mito, una utopía; las pensiones en el seguro social es una afrenta a su dignidad, la atención médica igual, los médicos los atienden como despojos humanos, sin la más mínima ternura y humanidad, y ellos sumisos, humillados, esperando desde el fondo de su corazón aquello a lo que ellos tienen derecho: AMOR Y RESPETO.