El suïcidi dels vells

Una reflexió sobre l’augment dels suïcidis en els majors que fa que pensar...
Ara es parla molt dels vells. Crec que és un avantatge. Abans, a certa edad, ja es tancaven a casa i seien en el balancí del menjador. Com a les cases vivia molta gent, sempre un o altre podien ajudar-los a vestirse, a donar quatre passes, a dir unes paraules. Però els vells d’abans no vivien tants anys con ara. La vida s’ha allargat i encara que les condicions de vida, en conjunt, són millors, de tota manera hi ha molta gent sola, o molta gent que, a desgrat seu, han d’anar a la residència... N’hi ha per tots els gusts, però, en general, si poden viure un xic acompanyats i cuidats, molts són els que s’estimen més viure a casa. Les seues fotos, els seus records, les quatre coses seues, els acompanyen.
Malgrat que jo crec que la gent, quant es fa gran, s’endolceix i és més pacient, no sempre és així, a voltes es tornen neguitosos. El pitjor de fer-se gran és la soletat. La soletat es fa insoportable a molts vells. No tenir visites, no parlar gairebé amb ningú, no poder explicar les seues coses, sense tenir qui els faci una carícia o els faci riure una mica...
Els mals són persistents: l’artrosis, veure-hi poc, sentir-hi poc, la inestabilitat, i tantes petites o gran coses que et fan sentir depenent, i fins i tot humillats.

"Mira, l'avia ha caigut" No ha estat res, no ha vist un esglaó, però ara la sang li surt pel nas. Una tireta, ben desinfectat, i aquí no ha passat res!!!
Però els nets ho han vist. "L'avia ha caigut", van proclaman-ho saltant i corrent.

Segur que li fan més mal els comentaris que sent en veu baixa dels grans (sovint ara cau, hi veu poc, va distreta....)
La vida dels vells està feta de petites humillacions. "A tothom li passa", li diuen a l’avi quant a l’hora de dinar del diumentge s’ha tacat la corbata que estrenava. Ell sap, però, que abans no li passava mai. Una relliscada, una taca, que l’hagin d’esperar perqué va molt a poc a poc i li costa acabar-se el menjar, que l’hagin d’acompanyar al lavabo...Hi ha tantes coses que els fan sentir depenents i fereixen la seua sensibilitat!
Es procura que les residències estiguin millor, que puguin aconseguir un cuidador a casa, però el que alarma a la sanitat és l’elevada taxa de vells que se suïciden, sembla ser que més a les residències que a casa, la qual cosa no vol dir que totes le residències estiguin malament.

Se suïciden més vells que joves, i cada cop va en augment.
Com diu un metge gerontòlec: *Ho fan quant encara poden gobernar la seua vida*

El suïcidi gerontològic femení es cinc vegades superior a les morts femenines per maltractaments.
Pensant en els que se suïciden es ben segur que han passat moltes hores de dolor, de soletat i de tristesa. Els suïcidis dels vells no són fruit d’un pensament d’un moment; porten al darrera una llarga i trista història.