Xarxes socials...perill???

Que vagi per davant que no tinc res en contra dels ciber-cafès; encara que cap una reflexió per la meva banda, ja que hem refereix als menors (xiquets i xiquetes facils d'enganyar)
Cada vegada són més els pares i les mares que posen els mitjans necessaris per a controlar els continguts als quals poden accedir els seus fills a través d'Internet, esforç que de vegades cau en sac trencat ja que els menors més curiosos tenen la possibilitat de saltar-se aquestes barreres amb una simple visita a un cibercafé.

Diferents experts reconeixen la dificultat d'impedir que els menors entrin així en contacte amb "continguts inadequats": llocs pornogràfics o pàgines racistes o violentes, per citar només els quals més alarma generen.

Així, de poc serveixen de vegades els programes de control que les famílies instal·len en els ordinadors domèstics, o que aquests se situïn en llocs comuns de la casa per a facilitar la supervisió per part dels adults (alguna cosa que ocurrix en el 61,3% de les famílies).

"Val amb que el menor es baixi a un cibercafé o vagi amb els seus amics i un portàtil a un bar amb wi-fi perquè pugui entrar en les pàgines que vulgui".

No hi ha una legislació específica de menors quant a cibercafés, i es reconeix la dificultat amb la qual es troba l'administració per a determinar "què és un cibercafé: una botiga, un bar...", el que ha dut, explica, que cada comunitat autònoma els hagi regulat de forma diferent, en algun cas dintre de tipus comercials ja definits.

"No s'està regulat en entorns nous, com les xarxes socials o el fet que un menor obri un compte de correu electrònic, una mesura que hauria de tenir autorització paterna en certes edats” El "ciberbullyng" és altre fenomen que té en els cibercafés un aliat, ja que poden ser utilitzats per a aquesta pràctica i encara que els ordinadors van deixant "rastre" en els servidors, els acosadors mantenen l'anonimat perquè no se'ls exigeix el DNI a l'entrar en aquests establiments, com es fa a l'inscriure's en un hotel.

Segons Raúl García, responsable d'una empresa de programari de seguretat, connectar-se a Internet a través d'un cibercafé "és una espècie de ball de màscares", ja que no se sap qui està darrere. "Tu pagues per una hora de connexió i en general ningú et controla.

Per política en aquests establiments no es capen els accessos a continguts depenent de l'edat, pagues i ets lliure després d'utilitzar el servei" Les majors amenaces, amb les quals s'enfronta un nen o nena, en la xarxa són la possible addicció als jocs, xarxes socials o missatgeria instantània; el ciberbullying, l'exposició a continguts inadequats, però també el poder cometre accions il·legals.

"Depèn de la tipologia de cada família, a algunes els preocupa més el sexe i menys la violència i viceversa, el producte és amoldable a l'ètica i moral de cada llar", cal recalcar que a més d'aquests programes de control ha d'existir una major vigilància física parental.

CASTELLÀ

Que vaya por delante que no tengo nada en contra de los ciber-cafés, aunque cabe una reflexión por mi parte, ya que me refiero a niños y niñas fáciles de engañar)
Cada vez son más los padres y las madres que ponen los medios necesarios para controlar los contenidos a los que pueden acceder sus hijos a través de Internet, esfuerzo que a veces cae en saco roto ya que los menores más curiosos tienen la posibilidad de saltarse estas barreras con una simple visita a un cibercafé.
Diferentes expertos reconocen la dificultad de impedir que los menores entren así en contacto con "contenidos inapropiados": sitios pornográficos o páginas racistas o violentas, por citar sólo los que más alarma generan. Así, de poco sirven a veces los programas de control que las familias instalan en los ordenadores domésticos, o que éstos se ubiquen en lugares comunes de la casa para facilitar la supervisión por parte de los adultos (algo que ocurre en el 61,3% de las familias). "Vale con que el menor se baje a un cibercafé o vaya con sus amigos y un portátil a un bar con wi-fi para que pueda entrar en las páginas que quiera". No hay una legislación específica de menores en cuanto a cibercafés, y se reconoce la dificultad con la que se encuentra la administración para determinar "qué es un cibercafé: una tienda, un bar...", lo que ha llevado, explica, a que cada comunidad autónoma los haya regulado de forma diferente, en algún caso dentro de tipos comerciales ya definidos. "No se está regulado en entornos nuevos, como las redes sociales o el hecho de que un menor abra una cuenta de correo electrónico, algo que debería tener autorización paterna en ciertas edades”
El "ciberbullyng" es otro fenómeno que tiene en los cibercafés un aliado, ya que pueden ser utilizados para esta práctica y aunque los ordenadores van dejando "rastro" en los servidores, los acosadores mantienen el anonimato porque no se les exige el DNI al entrar en estos establecimientos, como se hace al inscribirse en un hotel. Según Raúl García, responsable de una empresa de software de seguridad, conectarse a Internet a través de un cibercafé "es una especie de baile de máscaras", ya que no se sabe quién está detrás. "Tú pagas por una hora de conexión y en general nadie te controla. Por política en estos establecimientos no se capan los accesos a contenidos dependiendo de la edad, pagas y eres libre luego de utilizar el servicio"
Las mayores amenazas, con las que se enfrenta un niño o niña, en la red son la posible adicción a los juegos, redes sociales o mensajería instantánea; el ciberbullying, la exposición a contenidos inapropiados, pero también el poder cometer acciones ilegales.
"Depende de la tipología de cada familia, a algunas les preocupa más el sexo y menos la violencia y viceversa, el producto es amoldable a la ética y moral de cada hogar", hay que recalcar que además de estos programas de control ha de existir una mayor vigilancia física parental.

Festes 2009

Una Entrada que dec a els Festers i Festeres de Vicent 2009

(Es nota que el meu nebot Gerard era fester, eh??? )

Aquesta és una virtut d'un ànima jovial, alegre i emprenedora. Hi ha, afortunadament, gustos molt diversos.

El convenient és donar amb les coses que em fan dir "quin dia més meravellós he passat" o "quin moment més inoblidable", o "qui m'anava a dir a mi que això m'anava a agradar tant". Engeguem la nostra imaginació.

”””Divertir-se requereix dedicació”””

El gran enemic: la mandra, cal controlar-la. I, si és cas, superar-la amb decisió i bon ànim. Els tabús i els prejudicis (el què diran), impedeixen freqüentment el gaudi.
Cal passar d'ells; A que si ???

“ Pel dia lleons i a la nit camaleons “

Enhorabona festers i festeres.

CASTELLÀ

Una entrada que debo a los Festeros y Festeras de San Vicent 2009
(Se nota que mi sobrino Gerard era festero, eh??? )
Esta es una virtud de un alma jovial, alegre y emprendedora. Hay, afortunadamente, gustos muy diversos.

Lo conveniente es dar con las cosas que me hacen decir "qué día más maravilloso he pasado" o "qué momento más inolvidable", o "quién me iba a decir a mí que esto me iba a gustar tanto". Pongamos en marcha nuestra imaginación

”””Divertirse requiere dedicación”””

El gran enemigo: la pereza, hay que controlarla. Y, si es caso, superarla con decisión y buen ánimo.
Los tabúes y los prejuicios (el qué dirán), impiden frecuentemente el goce. Hay que pasar de ellos; a que si ???.....

“Por la noche leones y por el dia camaleones.”

Enhorabuena Festeros y Festeras.

Realitats

En aquests moments personals dificils, vull compartir les dues últimes entrades en el blog, que encara que escrits un poc “negres” són realitats , tal vegada algú s'asseu identificat, no ho sé...i tampoc m'agradaria, això seria bon senyal.

Ningú aprèn al capdavant aliena: quan un decideix fer alguna cosa, no importen els consells, ni els advertiments, un ha de donar-se els seus propis estrellons en la vida per a aprendre i lo mes trist, que veus a amics a punt de cometre els mateixos errors i l'única cosa que pots fer és veure'ls i després donar-los suport, per que creieu-me, ningú aprèn al capdavant aliena.

Els meus sentiments em fan totes les nits cridar en silenci, perquè tot el que jo vuic...cada vegada se'm va més de les mans. Al llarg de la vida una coneix circumstàncies de manera freqüent, algunes es transformen en positives, altres en una mica més fosques. Però l'increïble és que algunes estan destinades a perdre's.

Per capritxos de la vida, cada cop és una cicatriu, amb la seva corresponent profunditat i dolor.

I a mesura que el temps passa, amb els anys, aquestes cicatrius s'acumulen; i dolen.

Volgués saber si he fet algo una mica dolent...perquè ja el cor no se'm pot partir en més trossos.

Ara si crec que es pugui morir per dolor del cor, el cor dol... i (ara de moment) no és del colesterol.

He escoltat moltes històries, però viure-les, no té comparança. Això si que dóna pena...veure com tot el que més has cuidat, has protegit, has volgut i has estimat s'en va al no-res...i el tu sense poder fer res.

Semblen que les meves llàgrimes deixes de caure, però encara així...no crec que tarden a tornar.

CASTELLÀ

En estos momentos personales dificiles, quiero compartir las dos últimas entradas en el blog, que aunque escritos “negros” son realidades , tal vez alguien se sienta identificado, no lo sé...y tampoco me gustaría, eso sería buena señal.

Nadie aprende en cabeza ajena: cuando uno decide hacer algo, no importan los consejos, ni las advertencias, uno tiene que darse sus propios estrellones en la vida para aprender y lo mas triste, que ves a amigos a punto de cometer los mismos errores y lo único que puedes hacer es verlos y después apoyarlos, por que creedme, nadie aprende en cabeza ajena.
Mis sentimientos me hacen todas las noches gritar en silencio, porque todo lo que yo amo...cada vez se me va más de las manos.

A lo largo de la vida una conoce circunstancias de manera frecuente, algunas se transforman en positivas, otras en algo más oscuras. Pero lo increíble es que algunas están destinadas a perderse. Por caprichos de la vida, cada golpe es una cicatriz, con su correspondiente profundidad y dolor. Y a medida que el tiempo pasa, con los años, esas cicatrices se acumulan; y duelen.

Quisiera saber si hice algo malo...porque ya el corazón no se me puede partir en más pedazos.

Ahora si creo que se pueda morir por dolor del corazón, el corazón duele... y (por ahora) no es del colesterol.

Escuché muchas historias, pero vivirlo, no tiene comparación. Eso si que da pena...ver como todo lo que más has cuidado, has protegido, has querido y has amado se va a la nada...y tu sin poder hacer nada.
Parecen que mis lágrimas dejas de caer, pero aún así...no creo que tarden en volver.